I en el dscanso solo se me ocurre que me estoy desviando del camino, otra vez. Que la vida es irse un dia a la escuela con la mochila llena solo con estos tres peluches y aún así no estás perdiendo tiempo. Lo estás ganando. Pero sin embargo de momento nunca lo haré. Se que no lo haré y por eso estoy perdiendo tiempo.

Todos hacemos aquello que hacemos todos. Hay que buscar esa forma, esos peluches, que dentro de la mochila, te harán avanzar. Sin sacarlos de ahí. No avanzas mientras los enseñas. Sólo tienes que llevarlos.

En realitat si no hi ha d'altra gent com jo, disposada a mirar, no serveix de res que tu publiquis.

No hi ha res com NO disposar de temps per perdre's durant dues llargues hores dins la xarxa virtual, simplement navegant i trobant tot tipus d'exhuberant informació pràctica, interessant, cultural. Sobretot em fa accelerar neurones això de trobar webs de projectes culturals, d'artistes, de persones que dediquen mil i un esforços a donar a conèixer els seus objectius a través de d'un innovador site amb disseny ultra intel·ligent. És meravellós saber que hi ha tanta gent com vosaltres que està disposada a emprar 3 hores diàries a publicar. Publiques les teves memòries en un blog, les teves idees, les teves pensades o allò que reuneixes al teu bloc entre anada i tornada en metro. Publiques fotografies. Publiques útimes notícies a la Federació Catalana de Korfball. Escrius un post al fòrum per trobar un pis a València i et dediques 4 hores a repassar les pàgines de lloguer. 

Un suposat estudi de la proporció que hi ha entre el temps que hauríem de dedicar a llegir/mirar/navegar en comparació amb el de publicar, per a que publicar resultés fructuós per a tots (publiques perquè algú miri, sí ) donaria com a resultat que ningú no podria fer altra cosa que mirar arxius publicats per altres el que els restés de temps un cop han publicat de les 24 hores que ara per ara la convenció diu que té el dia. Hi ha tres solucions:

1.Limitar el temps de publicació. Un minut per persona i setmana de publicació + 78 hores de lectura/observació/recerca.
2. Canviar la convenció del temps. Solució aparent, verament.
3.Determinar rangs: publicadors i lectors. I carregar-se tota la teoria de la democratització de la informació que internet a clavat aquí al davant, després cents d'anys de publicació reservada a les esferes de poder.

Internet és principi i final de la recerca. Introdueixes a la capsa del google tot allò que t'interessa i, ara ja en saps molt, realitzes una cerca completa per la xarxa màgica. Finalment t'has assabentat de les últimes dades de x i has estat 2 hora més del temps desitjat assegut (que dins l'ideal mental és 0) en una cadira mirant una pantalla i ni tan sols t'has parat a posar música per ajudar a fer més entretinguda la teva total immersió dins la xarxa virtual.

Paradís infinit. Ànsies de saber. Dubte és el que creix en els grans camps sembrats d'informació. Possibilitats que queden obertes. Vici del segle. La no-vida a través dls bits.

La societat s'omple d'entreteniment, diversió, activitats... és a dir, la societat s'omple de mecanismes d'evasió perque tu puguis treure't del cap per una estona allò que t'angoixa, allò que no t'agrada, allò que no vols afrontar i que el temps pressioni.

Hem après que la recopensa (espiritual, reconeixement dels altres o econòmica) sempre arriba per casualitat. Tu simplement ves fent i si t'ha d'arribar t'arribarà. Sinó, almenys podràs seguir virtualitzant la vida. El joc Sims és només un petit exemple explicit del que és la vida vicària a través de les tecnologies.

T'aixeques de la cadira. Tens molta més informació emmagatzemada a la teva memòria temporal. I els teus somins, desitjos i pors han estat congelats i, ara, en descongelar-los semblen encara menys amics de la teva felicitat.

Internet com el suport de mitjans. Internet com a finestra oberta al món. Pots conèixer a tothom a través del teu escriptori, tot per no haver de conèixer-te a tu.

____

Quan un artista es mou dins l'àmbit de les noves tecnologies a internet és fàcil de seguir-li la pista. Ja sigui perquè és directiu en una associació, perquè escriu en diverses publicacions relacionades amb l'art o perquè l'entrevisten. És el cas de xxx xxxxx i  de ben segur que un dia o altre el trobaré al meu camí. Així ho vull. Només em queda començar el camí frenar el fluxe de multicamins i multi nomadismes al voltant de la ultra multi vocació.

TROBALLES DEL DIA
http://www.modorra.org
Pasarela de moda de jóvenes creadores en Bilbao
no cerrada al público como la mayoria de pasarelas

que ya ha pasado

http://www.stargeneration.org/
Artista supuestamente antifashion system jajaj

http://www.google.com/intl/xx-hacker/
Si ets hacker i fas servir l'exquisit disseny  de majúscules i minuscules barrejades també et pots comunicar amb el google a partir d'avui. ¬¬'

No es cuánto tiempo has estado sin comer, es cuántas escaleras vas a subir. Entonces puedes comer ese peso en lechuga. Eso si, siempre queda un poquito de sitio para un par de pastillas de xocolate. Para eso lo mejor es 30 segundos al microondas a temperatura baja. Entonces es cuando el chocolate adquiere esa textura blanda, sabor intenso, sensación envolvente que en cualquier caso es lo más deseado.
Empezar con 'me duele un poco la barriga me tomaré una manzanilla para ayudar ala digestión'. Qué bueno este chocolate negro. Yogur líquido de limón pega mucho con manzanilla. Así parece un te exclusivo; podría abrir una tienda de excentricidades culinarias. Un poco de Nesquik para redondear. Increible, se conservan los 4 sabores. De postres de este postre, un poco de yogur de frutas del bosque del bote de medio litro. Solo un poco. Vale un poco más. Aderezado con concentrado (pura sacarosa?) de bebida de té de limón.

No es comer, no es alimentarse. Es jugar. Es calmar la desidia, experimentar. Es la falta de sexo. O el exceso de exigencia de creatividad, de actividades programada. Modo agendil.

Tantes coincidències i tants dies lliures amb activitats obligades posen en dubte l'estabilitat del meu sistema nerviós. Tantes preguntes, tants rinxols. Tantes ganes de fer tantes coses i tanta paràlisi. Un contertulià digué: La por no és dolenta, la por en nivells normals, el que és dolent és la por paralitzant.

I perquè allò i perquè això i perquè ara res i perquè de cop es fa de nit i sem acaben les bateries i després de dia i em passaria totes les hores escoltant aquest disc plorant la ràbia que desprèn aquest disc. La impotència.

He trobat la solució però la solució no té gaire interès en mi.

1
Ayer te comiste dos tostadas de pan con tomate y embutido y un fuet entero y una bolsa de patatas fritas todo a la vez. Yo te preguntaba y hablabas con la boca llena. No me importava. Y luego cerrabas los ojos y tu belleza me hería. Es incontrolable. Luego sonreías y hablabas y eso.
Esta tarde mi madre ha dicho que sabes que estás enamorado de alguien cuando le ves comer y te encanta.

2
Hoy he visto la mejor película en meses. Por el camino he encontrado una ropa genial esperando que la recogiera. Muchos blancos, algo de encaje, un conjunto amarillo. Muchas emociones. Sobretodo porque antes de empezar la película, me he encontrado a una estrellita que había venido justo a la misma. En casa me he probado toda la ropa y huele a B y me he acordado de la tranquilidad que era para mi abrazar a B. Cuando te pones es como llevar encima un abrazo de alguien con quien querías vivirlo todo.

Lo tengo dentro, pero no es tan fácil decirlo sin que parezca ridículo. Me he pasado horas viendo esas páginas web, donde todas esas adolescentes brindan culto a su obsesión. Se autorefuerzan con su dolor. Se autodestruyen.
Combaten sus frustraciones no pensando en nada más que su obsesión. No existeix res més que la voluntat de perdre grams cada día. Cada petit pensament hi està relacionat. Ana, juntes tu i jo fins a la mort, diuen. Adoren, necessiten i odien aquesta vida infernal. Si senten dolor perquè tenen gana, se n'alegren en part, s'estan aprimant. Es tallen, es peguen, per lluitar contra si mateixes, contra la culpabilitat.
Comencen lentament a deixar de menjar fregits i pastissos. Ben mirat, publicitat i revistes en van plenes d'exhortacions semblants, de cossos esbelts irreals. No és més que fer una petita passa més enllà a allò que la nostra cultura competitiva ens demana. Gasten tota la seva força d voluntat en aconseguir que se'ls vegin els ossos.
L'abisme més gran en el qual pots caure és el descontrol. Si no saps quantes calories has menjat, si et deixes portar ni que sigui un cop, et descarriaràs, deixant perdre tot el temps que has aguantat la gana, deixant perdre tots els carrers que has suat corrents. I de cop i volta perdràs tot allò en el que se sustenta la teva existència. Engolint tot allò que trobis, omplint el teu estómac fins a rebentar.
Per això no vols ingerir ni una sola engruna. La tensió en què vius és una agonia molt pitjor que la mort.

___

La carretera era tan hostil, no s'hi veia cap llum, tot semblava un somni, viatjàvem en una barca, a través d'un camí negre que ens feia balancejar a una banda i a l'altra. Bufava un vent sòrdid, la foscor ens envoltava.
^Han mort congelats. El pilot tenia la cara blava. Han mort ofegats, a dintre d'un avió que tenia connectat el pilot automàtic. Cadascú assegut a la seva butaca. La cabina s'ha despressuritzat. El cos triga en adaptar-se a la temperatura. Estem a punt de morir.^
Poc a poc han aparegut llums al voltant de la carretera. La calor es notava, el vent sòrdid quedava enrere. L'estómac s'anava deixant anar.