"I don't think of you as a diferenciated person"

MEMORIAS ENTRE EL DESGARRO O LO QUE YO QUIERA IMAGINAR
El aire y los sonidos de cada rincon de mi (puta mierda de) habitación llena de todo lo que está por hacer que me recuerda a la vez que estoy en marcha y que no puedo parar ni un segundo más a descansar, me hablan de ese vacío que tú dejas dentro de mi ahora que, como siempre, te estás yendo. Estás andando, todo el tiempo, hacía arriba y tienes un único objetivo que llena todo tu cuerpo y tu alma, no porque tú lo hayas decidido sinó porque viste una imagen en medio de la calle una tarde de primavera. Tu misión fue encomendada y tú, ahora llena de vida, vas a perder todo tu ser (si alguna vez hubo algo en ti que no fuera un no-ser) para cumplirla. Te estás marchando, te estás yendo incluso si no te mueves de la silla y no alcanzo a recordar si algún día estabas viniendo o te habías quedado. Y yo he estado intentando atraparte, siéntate un rato, cuéntame todo eso, y algunas veces ha funcionado por unos minutos, la cuenta atrás ha frenado y la cinta transportadora que te lleva, ha parado. Dura poco y tienes una de las despedidas más dolorosas, la aureola azulada se arremolina a tu alrededor, tus ojos grisacean con el cielo y juntos me arrancáis el estómago mientras, sin respiración, estoy segura de que te lo has llevado y que si hay algo que duele aquí no es más que el vacío. No puedo usar el truco de los clavos en tus pies, no puedo ponerte redes, ni enfrentarte a más laberintos, no puedo atar tus pelo con mi pelo otra vez, no puedo cogerte más fuerte porque te arrancaría la piel. Si te vas, te vas. Te vas en cada mirada y en cada palabra y yo simplemente no puedo evitarlo.

Y quisiera pensar que no es más que un juego de una sola que somos que intenta ponerse a prueba a ver quién puede más, a ver quien puede resbalar por los barrancos más espinosos, llegar a todos los fondos que se pueda y sobrevivir en el intento, sin pensar que, quizas, no haya vuelta atrás.

Y como decirte que tu lo sabes todo, que no hay ni un sentimiento en mi que tu no sientas, que no hay ningún secreto que tu no veas en mis ojos. Y si ves una barrera no es más que tu propio miedo a aceptar que, dónde sea que vayas, cuanto más estiras el lazo, más duele al estirar de mi médula, pero más fuerte se hace el nudo.

Esta noche he soñado que una parte del tratamiento era clavarme unas jeringuillas curativas en los brazos. Pese al dolor psicológico que me representaba, yo lo hacía, en un momento, como cuando te depilas con cera i te lo piensas 2 o 3 veces antes de pegar el primer estirón, incluso haces un par de tentativas pero frenas, instintivamente, en el momento en el que va a empezar a doler.
Ahora mismo el que más me queda es el miedo al dolor, a cuando me despierte y me el dolor sea insoportable.
Estoy aceptando que soy incorrecta, te das cuenta?
Un pinxito se ha clavado en mi barriga cuando he visto la fecha. Durante meses han faltado meses, ahora sólo quedan 3 días.

No hi ha cap enciclopèdia ni diccionari ni és una cosa que s'aprengui a l'escola. Ni tan sols hi ha un informatiu vespre que t'informi de les últimes notícies, t'ho has de fer tot sol. Si necessites saber com cuidar-te d'una relació d'amistat no tens més remei que experimentar, especular i, malauradament, imitar. Si vols saber com estan els teus amics no tens més remei que preguntar-los-ho. No hi ha cap punt d'informació de l'amic per fer un seguiment de les companys de la ciutat que han experimentat canvis o els que necessiten més atenció, és una informació que tu mateix has de buscar; periodista de les teves relacions, has de saber quin és el moment adequat per inserir una pregunta clau, un consell a temps o via lliure per actuar amb el teu recolzament. Ningú et diu, ni tan sols, quan necessita  e s p a i  perquè se sent abrumat. I quan algú s'ha trobat sol, normalment ho saps quan ja ha passat el tràngol.

La distància entre la seva i la teva ment és tan gran que, generalment, no pots conèixer les seves intencions, els desitjos o els sentiments que està tenint en cada moment. Està gelós perquè no li has fet encara cap pastís i, a tal altre, sí. Recargola els seus pensaments tot mirant les rajoles de terra i creu que mai podrà tenir amb tu la relació que tens amb ells. No diu res, somriu, diu que està content, diu que té plans i té nous companys. Mentrestant, tu envejes, en silenci, els seus plans i t'agradaria poder participar-hi, però no creus que sigui convenient de ficar-t'hi. Creus que dones massa? Esperes alguna cosa? O penses que l'altre no et dedica el que et mereixes?

No saps que en realitat, la persona que tens al davant és una persona única, és tan especial que mai no oblidaràs la seva manera de caminar, el tacte de les seves mans i la profunditat dels seus ulls. No sabries dir exactament en quin moment vas començar a estimar-la, a considerar-la un bocinet de tu, però en qualsevol cas és algú que, per tu, només es troba a una telefonada de distància i que en, cas de necessitat, t'enviarà somriures a domicili per a un dia grisenc.

Al cap i a la fi la comunicació total és impossible però en canvi sempre hi has confiat.
***

Sorry, we deleted your entry because of decency reasons.

Han estat tan sols uns segons, diria que menys d'un minut. Diuen que la pluja ens altera, ens posa nerviosos. És com si la intuïció temés un diluvi i, el que queda dels nostres instints, ens alertés d'una desgràcia.

A mi fa unes setmanes que ja no m'espanta, a més ara quan arriba és una alliberació, es respira un sossec generalitzat i sembla que podrem conservar alguns arbres, aquest any. La pluja s'ha transformat de ser el mal temps a ser el bo.

Durant uns segons les gotes eren enormes i jo sense càmera de fotos però m'he parat a sota d'un arbre que sorprenentment m'ha resguardat de l'aigua que queia amb molta ràbia. Una situaició així demanava ser fotografiada però, en canvi, he pogut simplement viure-la. Era verdaderamente como si el árbol se hubiera colocado encima de nosotras para taparnos justo cuando la lluvia amenazaba con mojar virulentamente nuestras ruedas, nuestro pelo y nuestra ropa. Tothom s'havia aixoplugat a les paradetes, als portals, sota el balcons.

I llavors el món ha parat i tothom mirava la pluja. El temps ha parat, ningú s'ha mogut.

I quan la pluja ha deixat de rajar, poc a poc el carrer s'ha tornat a omplir i tothom ha retornat al seu dia, ha tornat a riure i a passejar i a caminar amb presses, com si res. Jo he fet el mateix.

Per uns segons
tots
érem UN

"Sona una flauta pel Celobert, la melodía de Titànic. Les finestres estan totes obertes i s'agraeix haver-se de tapar a la nit. Hi ha un veí molt antipàtic que conec de vista que ara sento parlar tot el dia, "¡queréis dejar de gritar y de hacer ruido!" va dir un dia cap a les 11 del matí. El dia anterior havien estat mirant la televisió fins molt tard; la tenien molt alta per poder compartir el seu emocionant visionat amb mi i d'altres veïns que malauradament ja havien tancat la finestra. Era engrescador saber que en lloc de dormir podia dedicar-me a sentir bàsicament efectes especials de pistoles espacials i helicòpters marins a part de les familiars veus dels dobladors espanyols. Això quan no havia de sentir riures i retrets a tota veu dels personatges més desagradables de qualsevol talk show o gran hermano. El més esperat eren els comentaris del seu novio amb ell, el veí antipàtic que és l'únic veí amb qui per cert comparteixo la culpa d'embrutar l'ascensor amb la bicicleta. Per deixar de compartir-la i sota l'amenaça de la R.R.P.P de l'edifici que sempre espia amb un joc de miralls des de la porteria, ara he de dur un drap amunt i avall al manillar de la bici i dedicar-me a netejar les portes i les parets del nostre inútil ascenosor, construit amb una elevació de 6 escales per sobre de la base del portal, per dificultar l'accés als carros de la compra i minusvàlids. Mentrestant, sense fer cap pregunta a cap associació de veïns, l'Ajuntament a renovat tot el carrer i ha fet voreres noves, a causa d'aquestes obres la majoria de veïns de la casa s'han hagut de posar en contra dels vehicles saludables i sostenibles per trobar ratlles a l'ascensor. La R.R.P.P. organitza sempre complots i fa de psicòloga del bloc per a causes d'afectació general, en canvi ningú no sembla sentir-se afectat quan se sent allò que de veritat fa venir ganes de cridar per la finestra i que crec que es tracta d'un nou sistema de comunicació. És una mena d'aparell electrònic que emet sons aguts i intermitents en un intèrval de 30 per minut. Tot plegat forma un cicle i deu ser algun tipus de módem que no en té prou amb marcar un telèfon per a si mateix, sinó que necessita marcar-ho en veu altra i ben a prop de la finestra i després emet una seqüència en codi morse bastant fàcil de desxifrar. Al final del cicle s'atura uns 20 segons, durant els quals, ingenu, creus que s'ha acabat el suplici, almenys fins demà. El módem reprèn l'exteriorització de les seves experiències vitals i decideixes tancar la finestra. Tot seguit és quan comença el procés que explicaria les causes de desquiciament generalitzat de la meva persona en èpoques d'estudi. Has tancat la finestra, comences a tenir cada cop més calor i decideixes obrir la porta. El fum del tabac que ja pica al nas espressa la intenció d'envair la purificada habitació així que tornes a tancar la porta. Penses que el soroll no pot ser pitjor que la calor i tornes a obrir la finestra i un nou combo de xisclets electroacústics que amenaça amb controlar la teva ment subliminalment. Tornes a tancar la finestra i vas a buscar un ventilador de peu que era molt barat quan el vau comprar i que pel seu so en fases seqüenciades serviria per a reproduir el so d'una escena dins d'un vagó de tren. Per no sentir el maleït tren et poses uns taps per a les orelles i comences a sentir molt amplificats els sorolls del teu interior. És com una teràpia interioritzadora, primer empasses saliva, els timpans acompanyen amb un grinyec, la teva respiració et fa pensar que tens un gat que ronroneja al teu interior. És sorprenent perquè fins i tot pots sentir un so com mecànic quan gires el coll per veure que algú fa una estona t'estava palrant des de la cuina. Que hi vagis. No hi ha res com viure en una comunitat de veïns."

Vivimos todos juntos en el mismo ambiente sonoro

Un altre dia ja us explicaré més històries sobre la parella de jubilats de l'entresol, que volten pels carrers com tramant un robatori múltiple als bancs de la zona, el veí que treballa a la llibreria, la dona cubana amb fills que parlen català, la família del costat amb qui, a causa de les parets tan d'alguna manera compartim totes les penes, alegries i les sèries de televisió, les cues del cinema que amb una mica de sort, només diumenges i dilluns ens tapen l'entrada a casa, la cadena que sembla la meva propia quan l'estira el del 4rt, l'aigua que viatja per les canonades, els nens petits que ploren, la gent que canta o toca instruments,...

A mesura que s'acosta penso en detalls cada cop més petits. És com si ja fes un any que he estat preparant un viatge que dura més o menys un mes i poc a poc vaig recopilant dades del que he de deixar a punt, del que m'he d'endur, de a qui m'he d'endur.

De vegades imaginava el dia com una gran reunió familiar, amb les possibles sensacions violentes d'alguns dels assistents, ho imaginava com en alguna sèrie televisiva (com no, la gran inlfuència) "I tu?Què hi fas aquí? Què has vingut a fer, què hi tens a veure amb ella?".(" És mevaaa") I jo, per sort, sense poder donar explicacions i ni tan sols tenir cap obligació de donar explicacions. És com una situació en que jo estic excusada absolutament de tot el que no sigui recuperar-me. Així que els problemes seran d'ells. Això sí, si hi ha d'haver alguna baralla física, no m'ho vull perdre.

Moltes vegades imagino que tot just despertar-me tindré una forta sensació d'impotència i ploraré tant que la meva mare se'n penedirà d'haver permès l'operació. Llavors faran el que no vull que facin, donar-me ansiolítics. Si me'n donen crec que després, quan em desperti, serà pitjor. Ho vull afrontar tot des del principi, com més aviat em faci a la idea de la meva situació, abans em recuperaré física i emocionalment. Per no fer mal ma mare volia no plorar, no queixar-me no fer mala cara (... en la mesura del possible, jeje) quan ella hi fos. Perquè el meu dolor el sentirà ella tot multiplicat.

Jo sé que el meu pare serà allà i hi compto com a algú essencial. De fet això em sorprèn i em sorprèn com en situacions límit el meu pare em proporciona tanta seguretat. També em feia gràcia imaginar que el meu pare em donaria de menjar o de beure, per primer cop (juas).

Un dia no sé si vaig somiar o vaig imaginar que alguna cosa sortia malament. Pel que sigui jo no estava contenta amb el resultat i llavors feia venir a la Doctora MªAngela i ompliria l'habitació amb els crits més estridents que s'hagin sentit en tota la clínica. Descarregaria la meva ràbia contra ella i la faria sentir culpable dels resultats. De fet segur que n'és, ella va ser qui va iniciar tot això quan jo tenia 17 anys. A més és que m'ho imaginava amb planificació. Un pla zenital, un pla subjectiu, un primer pla que deixarà entreveure la meva inminent bogeria, soroll de la meva veu omplint el barri, ...

Per una altra banda hi ha la qüestió dels convidats. Sí, parlo de convidats com si parlés d'una festa que a més sembla una festa lúgubre on, amb un to molt macabre, jo seré homenatjada i l'única que podré riure tant fort i descaradament com les ferides em permetin, quan em caigui l'aigua per sobre a causa dels llavis adormits. O quan algú m'acosti un mirall. I quant més riuré jo més ridícula i penosa pot ser la situació per tots aquells éssers estimats que estaran allà al davant i que potser alguns s'aguantaran les llàgrimes, sortiran a fora, ploraran no per tristesa, sinó per l'impacte. Em sento fins i tot egocèntrica per aquesta festa, per provocar tot aquest aldarull, per convocar a tots els que estimo.
El fet és que no sé si fer una invitació formal al Maxil·lari com quan vaig complir 20 anys (el Pastissari) i així dir a tothom qui vull que s'estigui amb mi que s'hi estigui. O simplement informar un a un amb qui vaig parlant del dia que és i el lloc i esperar la seva pròpia reacció. O de si puc exigir presència a algú en un acte on jo, particularment, no hi seré.

De totes maneres sí que és cert que per a mi, si puc pensar en aquesta operació sense esgarrifar-me és perquè sé segur que no he de fer sola aquest viatge, que el faré amb tots vosaltres que m'acompanyareu en tot moment no només per fora per riure-us del meu aspecte (podeu, és més, heu!) i sobretot m'acompanyareu en el meu interior, amb totes les meves pors i dubtes i desànim i impotència i el que vingui. Mentre escrivia això m'he esgarrifat, ara sí, tot pensant que podríeu no ser-hi, per algun motiu, podríeu no cuidar-me, podria trobarm-hi sola i m'adono que, no només per a això, sinó per a tot, hi heu de ser, sou necessaris, us estimo i és gràcies a vosaltres que sóc aquesta personeta que va d'aquí allà i tinc el cap ple d'idees i somnis i ganes de fer d'aprendre i de viure. I que si no feu aquest viatge amb mi això pot ser horrible. I ja sé que no s'estima per les necessitats, sinó pels valors i no suporto demanar ajuda, però ho encobriré una mica i demanaré empatia.

En aquest sentit últimament he recopilat dades d'algunes reaccions: hi ha qui vol ser allà les 24 hores, hi ha qui només s'espanta de no reconèixer-me, hi ha de qui no esperava res i m'ofereix la seva presència incondicional, hi ha de qui m'ho espero tot i no han donat senyals al respecte. No importa, us estimo.

Un dels principals reptes serà mirar-me, sí. Tot just sortir de la perruqueria et preguntes qui és aquesta noia que va amb tu a l'ascensor, i no saps qui és. Per sempre.

És sorprenent com d'idealitzada tinc tota la situació i com de diferent serà per tant i com de gran haurà de ser la meva capacitat d'adaptació a les noves situacions. Ara fa una estona pensava en què m'agradaria fer, abans d'anar a la clínica. Encara que hagi d'estar 8 hores sense beure ni menjar i per tant el més recomanable seria esmorzar fort a les 7 del matí i dormir al resta de les hores, he pensat que com que ja hauria acabat els exàmens, seria bonic anar a la platja al matí una estoneta, respirar i tornar. Aquesta idea ja se m'ha tret del cap, es clar. I ara pensava en quina roba m'enduria, i quina de recanvi (?) i si podria fer tot allò que vaig deixant per a fer al juliol quan segur estaré moltes hores amb les mans lliures i la boca ocupada.

Hi ha moltes mes anècdotes i segur en sorgiran més. Amb tot això us desitjo un feliç estiu i jo ja estic omplint-me d'energies perquè la situació límit es presta a no deixar res mai més per a l'endemà, no guardar-se cap sentiment, dir-ho tot ben fort i ben alt i no estar tan subjecta a condicionaments socials.

* zw *

1
Que si no fas res això no funcionarà.
Que jo no puc estar demanant la teva atenció, que jo no puc portar sempre la iniciativa. Que sembla que tots els teus germans viuen amb tu i és com si jo estigués en un altre bàndol. Que feu, comunicació permanent? Perquè he de sentir que et persegueixo, perquè hauries de voler saber res, si no et surt de tu mateix. Perquè la majoria de vegades penses que potser m'agradaria acompanyar-te, i no penses en mi directament?
2
Que cada dia he de decidir si anar-hi o no anar-hi.
Que estic fora, fora de lloc en aquests llocs.